lunes, 8 de marzo de 2010
La pedrera Berta, un altre Garraf és possible
La pedrera Berta, un altre Garraf és possible
L'autor reclama a Medi Ambient que intervingui per aturar la possibilitat que aquesta antiga mina, situada entre el Papiol i Sant Cugat del Vallès, esdevingui un abocador i provoqui, al seu parer, la mateixa contaminació dels aqüífers i de l'aire que el del Garraf
Estalactites a la mina de la pedrera Berta. Foto: EL PUNT.
Era una tarda de principi dels anys vint. Els obrers estaven a punt d'acabar la seva jornada laboral quan en un tram de la cinquena galeria de la mina Berta un fort rumor provinent de l'interior de les roques va cridar l'atenció dels miners. El propietari de l'explotació creu que és el vent i demana l'opinió al masover de Can Domènec. L'home, pensant en la profunditat en què s'està treballant, assegura: «Són les onades del mar, estem per sota del seu nivell.» Un parell de dies després les aigües inunden les galeries inferiors. Això va obligar a instal·lar un grup de bombeig per continuar l'explotació, fins els inicis dels anys trenta. La Segona Guerra Mundial va comportar la reobertura de la mina: la fluorita i, principalment, el plom tenien en el mercat alemany una bona sortida. El final de la guerra determina una disminució de l'explotació minera que, però, s'allarga fins el 1965.
És cap a l'any 1967 quan s'inicia l'explotació de les aigües de l'interior de la mina Berta. Les dades del 1977 indiquen que l'empresa Damcar les subministrava a uns 2.100 contadors domèstics a Valldoreix, a Sant Cugat del Vallès, quatre contadors industrials al mateix Sant Cugat i 131 també industrials a Rubí. Se n'extreien entre 25 i 40 litres per segon. La finalització de les extraccions es va produir aproximadament als anys vuitanta, amb el tancament de l'explotació de les aigües per diverses causes. Entre elles, una de les més significatives és que el rendiment del pous de la mina va disminuir dràsticament amb la posada en marxa per l'empresa Facovesa, SA (FECSA-ENHER) dels pous geotermals (de 100 i 150 metres de profunditat), situats a uns 100 metres al sud de la mina.
De la diversa documentació consultada així com de la transmissió oral de les persones que van treballar en aquest projecte, es desprèn que les aigües sortien a una temperatura entre els 58 i 70º (a partir dels 100 metres de fondària i cada 10 metres, la temperatura pujava 2,5º). Les aigües de l'interior de la mina es trobaven al voltant dels 30-40º.
És possible que vostès es preguntin a què ve aquesta llarga exposició: de forma sorprenent, una sentencia del Tribunal Suprem del mes de desembre passat ha desestimat una resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i permet el reompliment de la pedrera Berta amb bales procedents dels ecoparcs amb contingut de matèria orgànica. No entraré en el contingut de la sentència, al meu entendre totalment urbanística, sense cap referència a temes mediambientals.
La pedagogia de les catàstrofes no ens fa reflexionar gaire, per no dir gens, sobretot als nostres polítics. Els avui responsables dels temes mediambientals i que van ser durant molts anys partícips i responsables del nyap del Garraf o, com a ells els agrada denominar, de l'abocador controlat de la vall d'en Joan.
El temps ens porta a l'any 1972 quan l'Ajuntament de Barcelona decideix llençar les escombraries en un lloc desert del massís del Garraf. Només nou mesos després, les aigües subterrànies del massís estaven totalment contaminades, i encara ho estan. Posteriorment, les emanacions de diòxid de carboni (CO2) i metà (CH4) han estat el causant del 30% de l'efecte hivernacle de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. A tot això, aquest era l'abocador «controlat».
Els espeleòlegs catalans, amb el suport de diversos departaments de les universitats catalanes, ja van dir en el seu moment què passaria. Eren els temps de l'autarquia dels Porcioles i companyia. Avui, renovem les crides al Departament de Medi Ambient a no actuar amb la mateixa prepotència. Ells tenen a la seva mà la possibilitat de fer una altra interpretació de la sentència, i també reforçar-la a l'hora que es declari el Parc Natural de Collserola a través de la normativa del pla especial.
Com poden deduir, el problema que es planteja a Collserola és el mateix que al Garraf: l'existència d'un important aqüífer que corre el perill de contaminar-se amb els lixiviats procedents de la descomposició de la matèria orgànica de l'interior de les bales. Un altre cop, la societat civil s'ha posat en marxa per aturar aquesta nova catàstrofe. Els estudis efectuats per diferents organismes científics en l'interior de les mines encara accessibles de la Berta demostren que els materials estan fortament tectonizats, com a conseqüència de les falles i diàclasis naturals existents, i en el lloc de la deposició hauríem d'afegir els efectes col·laterals de les nombroses explosions que han triturat una important capa superficial.
La pedrera Berta és una explotació a cel obert. A cota inferior se situen diverses galeries de l'antiga mina totalment inundades. Més a l'est es troba la denominada mina del Quarts; a l'interior existeixen diverses formacions d'estalactites, gurs i altres espeleotemes, i el més important, formes de cavernament, cosa que ens reafirma en la important fissuració del sector i les possibilitats reals de contaminació subterrània.
Un altre aspecte medi ambiental que afectaria una instal·lació d'aquestes característiques és la contaminació atmosfèrica, similar a la que es dóna al Garraf. El gas metà produït per la descomposició de la matèria orgànica seria ràpidament transmès a totes les contrades; els vents de marinada l'arrossegarien, afectant les poblacions de Castellbisbal, Rubí, el Papiol, Molins o els districtes de Sant Cugat del Vallès. Les boires freqüents a l'hivern com a conseqüència de la inversió tèrmica, en aquest sector del Vallès, augmentarien, serien més denses i afectarien la circulació viària..., i no s'ha d'oblidar que l'autopista AP-7 passa pel costat de la pedrera.
Podríem exposar encara més motius mediambientals per oposar-nos a l'emplaçament d'un abocador de bales d'ecoparc al lloc menys adequat, però el que sembla grotesc és que l'administració responsable no tingui en compte els informes que bon nombre de científics han elaborat, i que igual que va passar al Garraf els menyspreïn. És possible instal·lar un abocador contaminant en un parc natural? És possible que s'obviï que la pedrera i la mina Berta estan catalogades com un geotop a protegir pel mateix departament i que aquest espai està recollit en la futura llei de biodiversitat? És possible que no ho vegin l'Agència Catalana de Residus, l'Agència Catalana de l'Aigua, el Departament de Medi Ambient, el Parc Natural..., i que no tinguin la capacitat d'analitzar la catàstrofe que ens ve a sobre? La catàstrofe subterrània no es veurà, però la respirarem cada dia...
No n'han après. L'any 1972 ja vam advertir sobre el resultat de l'abocador del Garraf i aquest perdura i perdurarà... I ara, què pretenen? Tot fa olor de podrit.
Publicat a
- El Punt Barcelona 07-03-2010 Pàgina 12
Suscribirse a:
Entradas (Atom)