| El Montsec, Santa Maria de Meiá |
| La serra del Montsec de Meià es divideix en dues grans parts: el Montsec de Vilanova, que va des del Pas Nou fins al Pas de les Eugues, i el Montsec de Santa Maria, que va des d'aquest indret fins als Terradets. Dins aquest últim tram del Montsec es troba el terme del despoblat de Rúbies, pertanyent a l'antic municipi de Fontllonga i per això avui és un enclavament del municipi de Camarasa. Volem restituir el nom histõric de la serra del Montsec, com a Montsec de Meià, per designar tot el tros de la serralada que va des del congost del Pas Nou fins al congost dels Terradets, ja que des del segle XI aquestes muntanyes sempre han estat lligades a la Coma de Meià i al Priorat de Meia. fins i tot el mateix poble de Rúbies era una parroquia del Priorat de Meià, essent també el senyor jurisdiccional el prior de Santa Maria. La serra del Montsec de Meià, al nord té els accidents del relleu més notables: el Puig de Migjorn (1.592 m). el Tossal de les Torretes (1.676,6 m), el punt culminant de tota la serra del Montsec, quasi set metres més alt que el Mirapallars (1.670 m) i mig metre més alt que Sant Aleix, pronunciat Santa Lis (1.676,1 m), que és alhora la cota superior del Montsec d'Ares. Sobre aquestes altituds hi ha hagut moltes confusions degut principalment a que els mapes posteriors a la Guerra Civil, trets de la cartogra-fia militar, donaren la denominació de Pallas al Tossal de les Torretes i també a l'errònia altimetria de l'època que atribu'ia una alcada de 1.684 m al Mirapallars, situat més a l'est amb una alcada superior a la real en 14 metres. Ara, amb medicions recents, molt més precises, la cosa ha quedat definitivament esclarida. Continuant dones cap a llevant, segueixen el pic de Mirapallars (en nomenclatu-ra oficial Mirapallars-i-Urgell), el Puig del Camí Ramader (1.619 m), el Pas de les Eugues (1.332 m), la Roca Alta (1.435 m) i la Roca dels Ares, més coneguda com Roca dels Ares (1.235 m). En els contraforts del sud del Montsec trobem cims com el Reguer (1.336,9 m), Sant Aleix, pronunciat Santa Lis (1.253,7 m), el Puig de Meià (916,9 m) i el CogulLó (1002,6 m) Per l'oest, la serra de Sant Mamet (1.391 m) i la serra de l'Obac (904 m) també deli-miten el terme. Entre aquestes dues grans formacions muntanyoses situades al nord i al sud-oest, es troba la vall de Meiã, coneguda com Coma de Meià. Pel que fa a l'estructura d'altitud mitjana i pendent del sol, tot el municipi es troba dins de l'àrea d'agriculturd de muntanya reconeguda per la Unió Europea, a la Directiva Comunitària 268/75 i amb una protecció especial en la Llei d'Alta Muntanya del Parfament de Catahrnya, fa qual cosa permet beneficiar-se d'una política social i económica de protecció d'aquesta zona.
El sòl La part septentrional del municipi, ocupada per la serra del Montsec i els seus contraforts, està formada per materials, generalment roques sedimentàries calcàries, de l'era Sec,rlndària, períodes Jurksic-Cretaci (225 a 60 milions d'anys). Morfologicament. el Montsec està estructurat per un gran encavalcament que. un top fracturat. dona lloc a la impressionant paret calcària que constitueix un dels atrac-tius cl'aquest indret pel que fa a l'escalada. Aquesta estructura es repeteix a la serra de Sant Mamet i a les altres serres més al sud. Enmig d'aquestes muntanyes apareix una paret de relleu més suau on es troben els assentaments humans: són àrees de margues o gresos corresponents a epoques geològiques més recents (Terciari-Quaternari) que ocupen propiament la Coma o Vall de Meià. La vall del riu Boix, que travessa el terme, separa geològicament el Segre Mitjà de la Noguera Alta Occidental. ja que cap a l'orient s'imposen de nou els materials i les estructures característiques de la Depressió Central Catalana, estrats de margues i gre-sos alternats. de formes bàsicament horitzontals que donen un relleu menys trencat que a la part occidental prepirinenca. El Montsec, murada petria de vaga coloració rosàcia que separa el Pallars de les terres de Lleida, es una formació muntanyosa paral.lela a la zona axial pirinenca, d'aquí l'orònim Prepirineu. Comenca a l'est de Vilanova al port de Comiols i travessa en direcció oest la província de Lleida en una extensió d'uns 40 km, deixa Catalunya per Corcà, terme d'Ager, penetra a Aragó per Girbeta, terme de Fet, i sacaba prop de Tolba, en l'anomenat Montsec de l'Est, amb Montfalcó per un costat i Montgai per l'al-tre, inclosos fa uns trenta anys en el terme de Viacamp i lliterà. La capital del Montsec oriental és Vilanova i la de l'occidental Ager, mentre que el Montsec de l'Estall no gaudeix de capitalitat definida perquè la construcció del pantà de Canelles el 1959 desuní una relació multisecular amb la Vall d'Ager , els rectors de Fet, Estany i Casserres del Castell fins al 1875 depenien des de temps immemorials de l'arxiprestat d'Ager- i alhora ajudà al progressiu despoblament de Bellmunt, Espluga de Fet, Estall i la Cerulla, Fet, Finestres, Girbeta, Montfalcó i Montgai, paises tan rústics com ferèstecs. El Montsec, [mont sectus] mont seccionat, muntanya tallada de severa i imposant bellesa, de color carmí desmaiat que adquireix fogositat d'incendi en algunes postes de sol, de perfil elefantiàsic i pausat, de presencia abassegadora i directa -mots de Josep Pla, és d'origen tectònic i ofereix en tota la seva extensió un caracter topogràfic cons-tant, ja que presenta a la meitat de la seva altura un ample esglaó que dóna a aquesta sena l'aspecte de dues muntanyes superposades. Aquesta separació topogràfica gairebé coincideix amb la divisió geològica i es pot dir que en aquest grau o descans, que va d'un extrem a l'altre del Montsec, es produeix la separació del Cretaci 1144 a 65 milions d'anys en Cretaci inferior [albià, aptià, barremià, neocomiàl i Cretaci superior lsenonià -maastrichtià, campanià, santonià-, turonià, cenomanià]. Dues nogueres, Pallaresa i Ribagorcana, i un riuet estacional, el Boix o riu de Vilanova, rabejant pels sols de tres congostos, parteixen el Montsec en tres parts desiguals. Les gorges obertes per soltar aquesta corpulent mola, Terradets, Montrebei i Pas Nou, són, per longitud i elevació dels cingles -prou coneguts per escaladors catalans i estrangers- i per l'estretor i escabrositat de la llera, les més pintoresques i agrestes de les afraus de Ponent. El Montsec de Meià es divideix en Montsec de Vilanova i Montsec de Santa Maria mentre que el Montsec de Rúbies no existeix, ja que Rúbies era una quadra dintre del districte de Vilanova, i la Pedrera sempre ha estat Pedrera de Meià pero mai de Rúbies. El Montsec esta dintre del districte de Vilanova de Meià pero la cartografia franquista, ates que el front s'establí al Montsec de l'abril al desembre de 1938 durant la Guerra Civil, batejà les serralades del Montsec de Meià com a Montsec de Rúbies i així s'ha anat anomenant erròniament fins als nostres dies.
Les mines de lignit del Montsec L'enginyer de mines i geòleg Lluís Maria Vidal, cofundador i president del Centre Excursionista de Catalunya, que exercí a Almadén, Linares i Sant Joan de les Abadesses, pronostica a "'Geología de laprovincia de Lérida"(1875) que s'havien dipositat moltes esperances en els jaciments carbonífers del Montsec, pero ja en diagnostica poca ren-dabilitat: "Si bien la calidad del lignito respondería a las necesidades de la industria, la cantidad del que se encuentra no justifica los proyectos que ha hecho concebir su explotación". Seguint una uniforme configuració, apareixen afloraments del garumnià, [finals del Cretaci, 65 milions d'anys], esglaonaments duna mateixa veta carbonífera, a Isona, Corça [la Bordonera, submergida en el pantà de Canelles], Ametlla del Montsec, Vilanova de Meià [Mina dels Rojos] i Montsec de Santa Maria [Mina del Reguer]. Es tracta d'un raquític representant d'idèntica qualitat i textura que les forma-cions carbonoses de Castel de Cabra. Utrillas i Aliaga, a Terol i el Ballestar, a Castello. La llera del jaciment del Montsec de Santa Maria s'ubica sobre un banc de calissa areno-so- ferruginosa. A la seva base, una gran serie de bancs molt potents de caliga compacta i blanquinosa, es poden trobar fossils de l'aptià [Cretaci inferior] , com coralls, ostres, Vycutiu luja-ni, Ceribium valeriae, i a la part alta algun exemplar de Rhynchonella i Terebrntula tamarindus. A dos km a l'oest del Reguer, Lluís M. Vidal dona notícia de l'existència d'un banc de combustibles barre-jat amb fossils Orbitolina lenticularis a la Coveta del Tarda, assussiada, situada a l'esquerra, pujant, al final de la Cabroa, poc abans d'arribar al corral del Fèlix, quan el camí de la Cabroa s'uneix amb el que ve de Vilanova i es dirigeix cap a Rúbies. L'explotació durant els anys de la Gran Guerra d'aquesta mina de lignit, situada prop de la Font del Reguer, des d'on se subministra aigua a Santa Maria, coincidí amb una època de grans negocis al nostre país, que era neutral, i es podia vendre de tot i a preus molt rendibles, als dos bàndols contendents germanòfils i aliadòfils. Tot el material s'havia de transportar pel difícil camí de la Cabroa. Pocs records i menys documents existeixen d'aquella primera explotació, llevat d'una Festa de Miners cele-brada el mes de desembre de 1919 a Santa Maria, en que va actuar l'orquestra de Vilanova Els Nois del Montsec pel preu de 12 pessetes. Tant aquesta mina, lignits del Cretaci inferior, com la Pedrera de Meià, explotació de calisses litografiques destinades a la impressió, foren abandonades definitivament a les acaballes de la Gran Guerra, és a dir, no mes enlla de 1920. Un dels últims encarregats de la Mina del Reguer en aquesta primera època puja-va i baixava cada dia a cavall d'una somera i s'hostatjava a cal Pelegrí de Santa Maria. Era el padrí de Ferran Sánchez Agustí -un dels autors d'aquest maó sobre la Vall de Meia-que es deia Manuel Agustí Teixidó (1894), de ca la Rosa de Granja d'Escarp, casat a Vilanova el setembre de 1919 amb Ascensió Serra Rossell, pubilla de cal Sitó de Vilanova. Persona de molts oficis (pobre segur). mecànic i conductor de cotxes i trac-tors, electricista, manejava línies i comptadors d'alta tensió amb agosarament temerari, havia estat un dels responsables dels llaguts amb que s'embarcaven Segre avall i a base de sirga els carbons extrets de les mines Canota, Pilar, Susana, Franciscet, Jaume Ros, Roca, Javier-a. Valldoliva o Griera, explotades entre els termes de Torrent de Cinca, Granja, Mequinensa i Almatret. El seu pare Sebastià Agustí Vallés era un encarregat d'aquests jaciments de lignits de l'Oligocè [25 a 38 milions d'anys], actualment explo-tats a la Vallfera de Mequinensa entre vàries concessions per subministrar la tèrmica d'Escatrón.
Una altra explotació de Vilanova fou la Mina de Barmó o Mina dels Rojos, oficialment el Pou. S'obrí durant la Guerra Civil, d'aquí l'epítet de rojos, mot amb que els nacionals batejaren els republicans. Va tenir vida i fruits efímers, bàsicament serví per ocupar gent que s'afiliava a CNT o UGT per no haver d'anar al front. Depenia de la Direcció General de Mines i Combustibles de la Generalitat, domiciliada a Diagonal, 407, cantonada carrer Balmes, amb magatzems al d'Anya carrer Tusset, 7, de Barcelona, des d'on es transportaven que-viures a totes les mines de Catalunya. Es localitzen encara les dues boques de l'explotació, la foradada per on havien de passar les vagonetes o galena de ventilació i l'antic taller d'eines a la carretera de Vilanova cap a l'Hostal Roig, poc després del pont la Gata. Pero no s'arribà a treure gaire carbó, tot just es preparava la infraestructura per a la seva explotació. Es construí el Túnel que cobreix el riu Boix a prop de la Font de l'Hedra per fer una explanada on portar el carbó i d'allí carregar-lo en camions. Era una mina que es volia explotar per compensar la penúria de recursos existents, ja que Catalunya des de l'inici de la guerra, amb el Front d'Aragó estabilitzat, havia quedat forca aïllada de la resta d'Espanya i escassejaven primeres matèries i combustibles, situats al Nord en zona nacional. Els treballs es van realitzar des del gener de 1937 fins a l'abril de 1938, en que fou abandonada quan arriba el front a la Vall i Montsec de Meià. Modest Armengol Bàgils, de cal Pissé, fou controlador i llister del personal a les oficines existents a Vilanova i despres a Barcelona del personal de transpon En trobar-se situa-da tocant la carretera i ser un indret forca difícil de localitzar, l'Exèrcit de l'Est la va convertir en un polvorí des d'on subministrá material bèl.lic a les trinxeres de la serra. El desembre de 1938. durant la retirada, els republicans, van fer volar el polvorí i queda ensorrada la boca principal de la mina. La Mina del Montsec o del Reguer, anomenada oficialment Mina del Barranc de Sant Pere, també va dependre de la Direcció General de Mines i Combustibles de la Generalitat durant la Guerra Civil, i després de la Direcciõn General de Minas del Ministerio de Obras Públicas, responent a la pretesa autarquia econòmica de la post-guerra. Malgrat Ilabundor d'aigua que contenia i els irregulars talls de les vetes, l'explotació ana a càrrec de l'empresa Carbones del Montsec S.A. i més tard fou la Mina San Francisco de l'empresa Hullera de Cataluña S.A.. Els carbons del Reguer baixaven fins als Rentadors (Lavaderosl) de Vilanova, on es construí una presa amb l'aigua de la riera de Paús. Algun mes d'extraordínària producció ! s'arribà a les 10 tones; el 1946 foren 90 tones anuals arribant a la màxima de 210 tones anyals, dutes setmanalment amb el camió d'Antonio Boixadós des de Vilanova fins a l'estació de Tarrega, pero baixades des del Reguer fins als rentadors per Francesc París "Paco del Sastre". Aquesta explotació s'inicià a finals de 1945 i es tancà definitivament l'any 1948, ocupa uns 20 obrers pel cap baix, gent del país que hi va fer la mili, com molts amics i parents dels amos que no hi van anar mai. Ara bé, simultàniament a l'abandó del Reguer en 1948. es practicà una nova per-foració de la qual es localitzava la boca el 1998 en un feixant prop de sòl Gasparó, terme del Montsec de Santa Maria. Aquesta explotació disposava d'una potent bomba d'aigua i es va poder extraure una mica de carbó però al final també s'hagué d'abandonar a causa dels cabdalosos corrents d'aigües suhterrànies que alberguen les entranyes kàrstiques de la solana del Montsec, filtrades de les pluges i de les neus del Ras. Per Vilanova desfilaren diferents gerents o propietaris de Barcelona com els Srs. Garcia, el Sr. Almirall, el Sr. Ruiz i els germans Frigat, ve'ins del passeig de Gràcia, que acostumaven a posar a l'Hostal Pissé. L'administrador era el Sr. Álvarez. Quan arriba-ven a Vilanova amb el seu Stromberg. com que era un vehicle molt baix i el camí dolent, per pujar al Montsec llogaven el Citroën 6 cilindres de cal Ferrer, condu'it suc-cessivament pels germans Facundo, Josep i Enric Guàrdia Porta. Pel mal estat permanent i l'escabrositat de la Cabroa -on es troba un esglaonament de calisses litogràfiques fossilíferes que es correspon amb el de la Pedrera de Meià-, s'obri l'actual pas que discorre com una autovia entremig dels sembrats del Montsec de Santa Maria, ja que el camí que pujava des de Vilanova quedava mort a sõl Tamany després d'ascendir per la pista que va al Puig de Meià, deixant a l'esquerra la Serreta i seguint amunt per sòl Joaquim, sòl Porta, sòl Perolives i sòl Zitó. Amb motiu d'aquesta segona explotació de la postguerra, van arribar molts anda-lusos i murcians a Vilanova, un dels quals, José López Medel (el López), natural de Baza (Granada), un barrinador que havia treballat a la mina murciana de Mazarrón i les tarragonines del Molar i Bellmunt, es quedà a viure entre nosaltres fins al seu traspàs el 22 de febrer de 1981, als 72 anys.
Petrolis del Montsec Les formacions geològiques de la serra de Montsec i la Vall de Meià no han deter-minat una presencia significativa de minerals d'interes econòmic, tot i que el novembre de 1984, després d'unes prospeccions realitzades el 1981 que van obrir nombroses pistes al terme fàcilment recognoscibles i conegudes com "lespistes delspetroleros" es van iniciar, amb la instal-lació d'una torre de 60 m d'altura, unes perforacions a sòl Tamany, a la muntanya comunal del Pelat de Vilanova, termenejant amb Montodó i Bon Repõs, les quals desguassaren aigües residuals al clot del Xut i barranc de Cuba, a Fabregada. El 12 de marg de 1985, Josep Carles Miranda, corresponsal de "La Vanguardia" a Lleida, donà notícia que els treballs havien arribat als 1.500 m i els tècnics d'Hispanoil esperaven arribar als 4.000 m el mes de setembre. ENIEPSA (Empresa Nacional de Investigación y Explotación de Petróleos S.A.), amb un pressupost de 500 milions, quan donà per acabats els treballs es retirà) sense dir res i no es pronuncià sobre quin tipus de combustible es podria trobar, únicament al principi s'atreví a dir que es podria tractar d'una bossa d'hidrocarburs, semblant a la del Serablo de Sabiñánigo, explota-da per Enagas. Amb tal motiu Mossèn Jaume Genescà Rovira, que va viure més de 34 anys a Mexic, els EUA, Franca i Cuba, on presidí una humil companyia petroliera, amb força experiencia en aquest camp, envià una carta a diversos diaris sense obtenir-ne cap resposta. Transcorreguts tres lustres, aquell text mereix un esment. Aquest prevere coneixia un aparell inventat pel geòleg alemany Albert Bolschiwc amb què s'ubica de forma fiable pous de gas, petroli o qualsevol mineral que interessi. Aleshores va predir, amb mitjans parapsicolõgics, després d'una visita a la plataforma, realitzada el 22 de novem-bre de 1984, l'existència d'una veta de gas i nafta o gasolina natural, que va de sud a nord, d'uns 30.000 m' [1/4 de milió de barrils]. Comenca als 2.500 m de fondària i entre 3.000 i 3.600 m es troba aquest dipòsit d'hidrocarburs en una gran caverna d'uns 250 m de llarg, 550 d'amplada i 130 d'alcada. La perforació, però. s'hauria de situar uns 30 m més al sud i l'or negre està 5 100 m a l'est d'aquest punt.
Paleontologia La Pedrera de Meià Lluís Marià Vidal aconseguí que prestigiosos científics euro-peus, com els francesos Fernand Meunier o Emile Sauvage i el paleobotànic belga René Zeiller, descriguessin la majoria de fõssils que anaven sortint a la Pedrera de Meià, comencada a explotar el 1897 per extreure calisses litogrifiques amb desti-nació a les arts grãfiques. Les primeres troballes daten de 1902. Vers 1920 s'abandonaren els tre-balls, fet que suposá una negoci ruinos per a l'hisendat vilanoví Emili Castejón Mestres, que havia pledejat per la seva propietat. Els elevats costos d'extracció en van fer perdre la rendibilitat enfront l'explotació dels jaciments de Solnhofen (Baviera), d'Alemanya, i Cerin (Ain), de Franc;a, de major qualitat i millor preu. L'últim propietari es deia Mas, mallorquí, i l'encarregat era Miquel Escolà, més conegut com "Miquel de la Pedrera", un picapedrer de cal Petit del Vagot d'Alòs de Balaguer, hostatjat a cal Maurici primer i a cal Guerreta, després. Es casà amb Manuela, una noia de ca la Morana. Abans d'emigrar a l'Argentina fundà una germandat obrera, fou un autèntic líder obrer i un excel.lent mestre d'obra perque les parets i talussos de la Cabroa i els murs i meticulosos revolts del camí que davalla de Rúbies cap a la Pedrera, ideats per a facilitar el trànsit de carros, són una autentica obra d'enginyeria, ja que un segle després continuen gairebé intactes. Les planxes litogràfiques eren baixades fins a Tàrrega pel Simonet dArtesa, un carreter que mena-va un carro amb 5 matxos. Per anar a carregar a la Pedrera i després per donar maquina, és a dir, frenar el carro a les baixades, llogava homes de Vilanova i Santa Maria. Les principals troballes paleontològiques de Meià són exposades al Museu Municipal de Geologia "Francesc Martorell Peña", erudit arqueòleg i gran naturalista, que llega importants col,leccions dipositades en el museu que porta el seu nom al Parc de la Ciutadella de Barcelona. També se'n poden veure, a part de col.leccions par-ticulars, als museus del Seminari Conciliar de Barcelona, a I'IEI de Lleida, al Paleontològic de Sabadell, als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres. Després de la mort de Lluis Maria Vidal el 1922 i l'atzucac de la Guerra Civil, la Pedrera es summí en un oblit generalitzat fins a principis de 1950 en que Lluís Ferrer Condal, metge de Salas de Pallars, els diumenges, en un acte de pur esnobisme en aquells temps pero de gran mèrit, comença a baixar amb el cotxe de línia de l'alsina Graells fins a la parada de la Font de les Bagasses, pujava a la Pedrera pel camí de mas Macià, hi passava el dia. i a la tarda se'n tornava a casa. Passat un temps es motoritzà amb una Vespa comprada amb la venda a uns italians duna de les 3 granotes troba-des a la Pedrera. Lluís Ferrer, Lluís M. Vidal i els topònims Lleida, Ilerda i Montsec han donat nom i cognoms a diferents especies que han internacionalitzat la Pedrera de Meià. Noel Llopis Lladó, del Club Muntanyenc Barceloní, el 1933 dona notícia de l'existència de crustacis escrivint "Sobre la troballa d'un dectipode macrur al Neojuràssic de Santa Maria de Meià", un especímen classificat en 1971 pel carcinòleg Lluís Via Boada amb el nom de Pseudoascatus llopisi Via. Josefa Menéndez Amor en recordà la seva existencia a "Contribución al conocimiento de la flora Kimmeridgiense de Rubies y Santa Maria de Meiá (Lérida)" amb una comunicació presentada al Instituto Geológico y Minero de España el 1951 i el geoleg portuguès Carlos Teixeira publica al butlletí de la Societat Geològica de Portugal, "La flore,fossile des calcaires lithographiques de Sta. María de Meyá" (Oporto, 1954). Acabada la Guerra Civil -la Pedrera forma part del cap de pont de la Baronia de Sant Oisme, quan el país es comença a desvetllar de la foscor generada pel règim franquista, professionals i aficionats van anar redescobrint la Pedrera i una florida renaixenca de paleontoadicció culminada en l'entitat Amics de la Paleontologia de Lleida (1973), possibilità noves troballes de vegetals, algues, algun crustaci, ous de tauró [paleoxyris], insectes, larves d'insectes, excrements [coprolits], fins a 17 generes de vertebrats pisciformes [leptoletis el més àbundant] i 3 plomes, descobertes per Lluís Ferrer Condal, Ferran Albuixech Escalé i Antoni Fontova Barbera, pertanyents a llerdopteryx visi, un Arqueornithes, l' "Arqueoptèrix catalá", un ocell amb cua de llan-gardaix, dents al bec i urpes als colzes de les ales per pujar als arbres i després volar, esglaó clau i fonamental en l'evolució de les especies, dels quals només n'existeixen 3 exemplars trobats a Solnhoffen en 1861.
Vegetals: Equisetum (conífera), Zamites i Podozamites (folíols), Pelourdea sp. Seward, Phyllotaenia af nervosa Saporta, Rhabdotocaulon sp. Fliche, Sphenopteris cJ: microlada Saporta i els quatre més abundants Pagiophyllum cirinicum Saporta, Frenelopsis rubiesensis, Montsechites ferreri Teixeira (Lluís Ferrer, 1954) i Montsechia vidali [Zeiller] Teixeira (Lluís M. Vidal, 1902). aquests dos últims, angiospermes de ribera tan enigmàtics com exclusius de la Pedrera de Meià.
Insectes: L'escarabat o panerola Articoblatta colominasi Meunier (1914), la vespa Ephitaltites jurasiccus Meunier (1903), la larva de cava11 de serp Paleoaeschna vidali Meunier (1903) i l'escarabat Paleontina vidali Meunier(1902).
Peixos: Anaethalion vidali Sauvage (Lluís M. Vidal, 1903), Lepidotus ilergetis Sauvage (1903)+ Leptoletis crusafonti Wenz (Miquel Crusafont, 1968), Notagogus ferre-ri Wenz(Lluís Ferrer, 1954), Ophiosis montsechensis Wenz (S. Wenz, 19681, Propterus vidali Sauvage (Lluís M. Vidal, 1903), Vidalaumia catalanuica ISauvagel Wenz, Urocles woodwardi Sauvage (Emile Sauvage, 1903).
Anurs: La granota més antiga del món Montsechobatrachus gaudi y Féjerva y (Lluís M. Vidal, 1902), Eodiscoglossus santonjae Villalta (Lluís Ferrer, 1950) i Neusibatrachus wilferti Seiffert (1972). Rgptils: Ilerdasarus crusafonti Hoffstetter CJ. Peláez, 1964), Meyasaurus faurai Vidal (Marià Faura Sans, 1915) i el petit cococril Alligatorium depereti Vidal (Lluís M. Vidal, 1915).
L'au del Montsec L'última troballa important que es va fer a la Pedrera es va publicar el juny de 1997. Un aficionat descobrí el fòssil l'any 1995 i el va donar a coneixer a un equip científic format per pale-ontòlegs de les universitats Autónoma de Madrid i Central de Barcelona, que porten les investiga-cions a la zona del Montsec. L'equip, dirigit pel catedràtic José Luis Sanz, analitzà el fòssil als laboratoris madrilenys. L'animal en qüestió s'as-sembla en molts aspectes a un Archaeopteryx (l'ocell més primitiu) que va viure en el perío-de Juràssic, fa uns 135 milions d'anys, un dels passos intermedis que demostren l'evoluciio dels dinosaures cap a les aus. És un esquelet fossil d'au en molt bon estat de conservació, de 15 x 10 cm, amb dents al bec, una gran fossa ocular, el cap allargat, plomes molt petites i arrossegant una llarga cua. Era un animal de sang freda que solament podia volar distancies curtes. Fòssils no tan complets ni en tan bon estat s'han trobat a Mongolia i al jaciment de Las Hoyas (Conca, 1988).
De tota manera, Peter Welhnofen del Museu de Munic, va fer una altra recons-trucció del seu crani on s'aprecien diversos ossos no observats anteriorment a les aus primitives, com són l'0s postorbital i l'escamós, i el tipus de vèrtebres cervicals, intermè-dies entre les dels dinosaures i les aus modernes. Per això es tractaria de l'esquelet d'un pollet encara més antic, amb semblantes a les primitives aus, pero amb cert parentiu amb els dinosaures. Pero aquestes característiques osteològiques obliguen a incloure aquestes restes entre els Enantiornithes, grup d'ocells exclusiu del Cretaci, és a dir que aquest pollet trobat al Montsec demostraria que els ocells provenen dels dino-saures el 1998 es trobà un jaciment d'icnites (petjades de dinosaure) a sol Revellit de la Vall d'Eriet i es comentaren a identificar dins de la vall de Meià altres icnites sobre sengles bancs d'arenisca situats a la partida de Landelapart i als Callissos.
Fòssils del Montsec de Meià La vida a la Terra aparegué fa uns 4.000 milions d'anys i l'origen de l'home modern se situa entorn del milió d'anys. De la nostra historia, en un llibre de 4 milions de pagines, només se n'han escrit 400. Fins al 1797 es cregué que la Terra havia aparegut 4.004 anys abans de Crist comptant les generacions des d'Adam fins als nostres dies.Fins a mitjan segle XIX, dels fossils es deia que eren obres del dimoni enviades per con-fondre l'home o restes de plantes i animals destruïts pel Diluvi Universal, quarta i última de les catàstrofes bíbliques. Fa 230 milions d'anys Meiã era un estany d'aigües tranquil,les amb variada fauna, vegeta-ció tropical i clima moderadament càlid, no gaire humit. Una serie d'orogènies alpines va fer que els cossos morts de milers d'éssers animals i vege-tals quedessin coberts per una fina capa de fang de calissa i resultaren petrificades les seves parts més dures sense canvis aparents en les seves estructures. El cicle sedimentari del Montsec, for-mat bàsicament per materials de l'Era Mesozoica o Secundaria [248 a 65 milions d'anys] i parcial-ment de l'Era Cenozoica o Terciaria, es tancà a final del període Eocè [38 milions d'anys] amb la retirada de les aigües i el consegüent diposit de materials conglomeràtics, sorrencs i argilosos. Variats indrets de la Vall de Meià, Vall d'Eriet, Serra de la Vall, Montsec de Vilanova i Montsec de Santa Maria havien estat molt generosos en fòssils de tota mena, primordialment d'hippurites, placosmillies [caps de xut], i cyclolites [panetsl, corol,laris cretàcics, pero lentes i silencioses ràz-zies humanes han anat netejant d'aquest tipus de records pretèrits el paisatge i els barrancs montseciins. Tanmateix, algun caragol, ostrea, hivalb. musclo, corall, trigònia, rudista, esponja, fins algun ammonit i algun ericó, són encara possibles de trobar en algun d'aquests llocs: Coll d'Orenga, Perauba, la Serreta, Paús, Querant de Meiá, Fabregada, Sant Pere, Sant Aleix, la Plata, Rúbies, Reguer, Merler, Clot la Mora i, sobretot la Llobera, l'escullera coral-lina del mar de Tetis que existí al Montsec de Meià, un mar amb coralls [milers d'éssers disposats en forma de ziga-zaga o amuntegats] molt semblants en forma i tamany als que habiten mars tropicals d'aigües netes i salinitat estable com el Carib, a menys de 100 m de profunditat amb una temperatura'mitjana de 20 graus. Pels amants de la Paleontologia són visites possibles a Vilanova els museus par-ticulars de Joan Mullor i Creixell, al carrer de Ponent, una exposició molt meticulosa de variats i nombrosos coralls i hippurites, i a la part alta de la vila, a la Mota, el de Vicens Franco, aplec de fòssils de tots els gèneres provinents d'arreu de la geografia catalana.
Alveolina oblonga Lacaziua depressa Aulosmilia archiaci Leptoplyllia Ceratotrochus minimus Lima ovatu Cerithizlm kjeunii Meandrarea angulosa Cerithizlm palense :W ficcr alhasiensis Cerithium valeriae Columnastrea striata Corhula striatula Cra.57ostea m ulticostata Ctyomelid Cllllnolites undlllata Qclolites ellipticzrs Qclo1ite.s polimorpha Qphosoma maresi D.yploria D.yplotecnium suhcircularis Heliastrea toucasi Heteroconia wrrucosa Hippurites arnazldi Hippurites canalicatus Hippurites maestri H@purite.s man tesecanus Hippurites mouksi Hippurites permouknsi Htppuritespreamulissi Hipplirites resectus H@purite.s socialis Hippurites toucasi Janira quadn'costata Natica,pteu Orhitolina lenticularis Ostraea cadere7zsis Ostruea mzllticostata Desha.yes Ostrea spirmsa Panopea elongata Ph,yllo.smillia catalan uica Bataller Phymosoma marei Plucosmilia bqfllli Vidal Pk~co'imilia r Ydali Radiolites angzdosus Rkynchonella d<irormis Sphoendites angeiodes Spboeru1ite.s moulinsi Sphoenrlites sinnzlutus Sphorulites squumosus Terebratula nanclasi Terebatnrla sella Terehrutzllu tamarindus Tympanotonus turris arengar Turritella uniangularis Turritella dutlalii I/oluta deshayesiana Qcaria lzcjani
|
Mònica Pujadó Coll y Rodolfo Lomascolo Szittyay, 1997-2002
Parte de esta web ha sido desarrollada en Sant Andreu de Llavaneres (Barcelona), El Escorial (Madrid) y Majadahonda (Madrid)
http://rodolfo.ips.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario